Una de les coses que més m’agraden de wordpress és el tema de les estadístiques. T’ho explica tot ben explicadet: quantes visites has tingut, d’on vénen, cap a on van, què han posat al cercador per arribar al teu blog, … Jo, com tota persona que li doni una miqueta de valor al seu blog, em miro això de tant en tant. Ahir em va sorprendre els termes del cercador. No parlaré del friki que va entrar el meu blog cercant “artur díaz barbagli”, cosa curiosa; ens portem molt bé però, com a mínim l’últim cop que el vaig veure, farà unes 14 hores, érem persones força diferents. A tot això, he investigat i cercant el seu nom a Google aquest blog no surt fins la pàgina 3, però he dit que no parlaria d’això.
El que realment em sorprèn és el terme de cercador “joao frança upf”. Em sorprèn i em preocupa. Jo no m’avergonyeixo pas del meu blog (tot i que a vegades sí que hauria de fer-ho), sinó que més bé en faig força publicitat. M’agrada que la gent que em busqui trobi això. De fet, donada la meva afició a Facebook, solc dir que no m’importa fer pública la meva vida (salvant certes distàncies, òbviament). En tot cas, quan de sobte em trobo que algú ha arribat aquí buscant “el João de la Pompeu”, “el meu alumne João”, “el João de l’Assemblea d’Humanitats/ del cinefòrum/ del taller d’escriptura” o “l’home de les performance” (el meu nou càrrec dins l’estructura universitària), no puc evitar preguntar-me qui pot ser. L’associació de paraules clau genera paranoia… Jo, però, faré com si res i seguiré escrivint el que em roti, obviously. En tot cas, quan us passeu per aquí, aprofiteu per saludar!
P.S.: És probable que, a partir d’ara, quan algú busqui “joao frança upf”, aquest post sigui la primera opció.
Podreu dir-li obsessió personal, però Snuggie em persegueix. Farà nou mesos que ho vaig descobrir i us en vaig parlar a aquest mateix blog. El vídeo ja no surt a l’entrada però el podeu seguir veient a la pàgina oficial d’Snuggie; intentaré arreglar el post. Més tard m’ho vaig trobar a Buenafuente i també us en vaig parlar. Avui em trobo una sorpresa a la pàgina inicial de YouTube (en la qual no m’hi solc fixar, però ves per on quines casualitats):
Com a anunci és simplement meravellós. Qui em regalarà un Snuggie aquest nadal? El CD de Weezer us el podeu quedar vosaltres…
(Sembla que aquest blog torna a una època força friki)
Un llibre la última paraula del qual és “mierda” ha de ser massa bo o massa dolent; una gran tragèdia o un intent de literatura super moderna, una novel·la psicològica o una història policíaca al més pur estil nord-americà. Parlaré d’un de final indiscutiblement catàrtic.
La meva primera relació amb Gabriel García Márquez va ser ja fa uns anys, a un Corte Inglés. Jo feia tercer d’ESO i estava comprant un llibre de text amb ma mare. Per allà vaig veure una portada que em va cridar l’atenció. Era una edició de la col·lecció de Compactos Anagrama de El coronel no tiene quien le escriba. El nom de l’autor em sonava amb connotacions positives i ho vaig comentar amb ma mare. Em va dir que el va llegir quan estava embarassada de mi. Jo en aquell moment me la vaig imaginar llegint asseguda a prop de l’edifici on vivia quan vaig néixer, a la perifèria de Brasília. Em va comprar el llibre i va ser una experiència fantàstica; potser la meva primera relació amb literatura de tan alt nivell. Dos o tres anys després el meu pare em va regalar Cien años de soledad per Sant Jordi i des de llavors em sento una mica més persona.
Años después, ante el pelotón de fusilamiento, torno a agafar la novel·leta (el diminutiu només fa referència a l’extensió). Per què? Perquè avui, tornant a casa destrossat després d’una ràpida incursió a la universitat pel matí, he vist el nom de Gabriel García Márquez en un diari gratuït que portava algú. He pensat en l’absurda possibilitat de que s’hagués mort i no hagués estat portada de tots els diaris. M’he posat molt trist. Massa. Perquè no ploro, que sinó potser ho hagués fet. Per sort no era així i encara el tenim per, espero, seguir escrivint. En tot cas, m’han vingut moltes ganes de llegir-lo i, sortint corrent de casa, he agafat aquest llibre, per curt i per tenir-ne molt bon record.
Així doncs, començo a llegir sent un altre jo, havent llegit altres obres seves i havent aprés a buscar altres coses en la literatura. Però no només aquestes coses són les que importen. Coses més humanes també afecten la lectura. Un gran amic que tinc ara i que abans no tenia és un exemple. Passades unes quantes pàgines he començat a visualitzar aquest amic parlant del protagonista: “és increïble”, “té un honor! És impressionant…” I així em prenc el personatge a partir d’aquest moment, el començo a veure amb els seus ulls. Quan me la torni a acabar (si ho faig) li hauré de deixar i si no us cito les últimes línies del llibre, que són meravelloses, és perquè de ben segur se m’enfadaria.
(Perdoneu si aquesta entrada és horrible i/o no té cap sentit, però a pesar de la son necessitava escriure-la)
Avui he llegit, a un diari que comparteix en bona part la meva visió del món, un article molt interessant amb unes opinions que comparteixo. En resum: no he aprés res, no he reflexionat gens i tot segueix igual. És fantàstic, oi? Tu que em llegeixes potser somrius i ja m’estàs donant la raó. És [...]
Due to my strong personal convictions, I wish to stress that this film [post] in no way endorses a belief in the occult. M.J. Podria ser el títol d’un llibre, però començaré deixant-vos clar que no és pas això. L’altre dia, l’Artur s’enorgullia que aquest fos l’únic bloc del planeta sense un post sobre Michael Jackson. A mi [... […]
