TimeOut

Faig la meva aportació personal a la campanya de la revista:

Terrorisme monetari

by Patates amb Suc

Ser l’autor de dos versos escrits en dos-cents bitllets de 5€ és com a mínim positiu per l’ego.

Reflexió subterrània #7

Digues que el nadal és la festa del consum mentre se t’il·luminen els ulls en veure que ja s’apropa.

João França UPF

Una de les coses que més m’agraden de wordpress és el tema de les estadístiques. T’ho explica tot ben explicadet: quantes visites has tingut, d’on vénen, cap a on van, què han posat al cercador per arribar al teu blog, … Jo, com tota persona que li doni una miqueta de valor al seu blog, em miro això de tant en tant. Ahir em va sorprendre els termes del cercador. No parlaré del friki que va entrar el meu blog cercant “artur díaz barbagli”, cosa curiosa; ens portem molt bé però, com a mínim l’últim cop que el vaig veure, farà unes 14 hores, érem persones força diferents. A tot això, he investigat i cercant el seu nom a Google aquest blog no surt fins la pàgina 3, però he dit que no parlaria d’això.

El que realment em sorprèn és el terme de cercador “joao frança upf”. Em sorprèn i em preocupa. Jo no m’avergonyeixo pas del meu blog (tot i que a vegades sí que hauria de fer-ho), sinó que més bé en faig força publicitat. M’agrada que la gent que em busqui trobi això. De fet, donada la meva afició a Facebook, solc dir que no m’importa fer pública la meva vida (salvant certes distàncies, òbviament). En tot cas, quan de sobte em trobo que algú ha arribat aquí buscant “el João de la Pompeu”, “el meu alumne João”, “el João de l’Assemblea d’Humanitats/ del cinefòrum/ del taller d’escriptura” o “l’home de les performance” (el meu nou càrrec dins l’estructura universitària), no puc evitar preguntar-me qui pot ser. L’associació de paraules clau genera paranoia… Jo, però, faré com si res i seguiré escrivint el que em roti, obviously. En tot cas, quan us passeu per aquí, aprofiteu per saludar!

P.S.: És probable que, a partir d’ara, quan algú busqui “joao frança upf”, aquest post sigui la primera opció.

Reflexió subterrània #6

La presència constant del mal gust és inherent a la democràcia.

El curiós cas Snuggie

Podreu dir-li obsessió personal, però Snuggie em persegueix. Farà nou mesos que ho vaig descobrir i us en vaig parlar a aquest mateix blog. El vídeo ja no surt a l’entrada però el podeu seguir veient a la pàgina oficial d’Snuggie; intentaré arreglar el post. Més tard m’ho vaig trobar a Buenafuente i també us en vaig parlar. Avui em trobo una sorpresa a la pàgina inicial de YouTube (en la qual no m’hi solc fixar, però ves per on quines casualitats):

Com a anunci és simplement meravellós. Qui em regalarà un Snuggie aquest nadal? El CD de Weezer us el podeu quedar vosaltres…

(Sembla que aquest blog torna a una època força friki)

Ego

© Helena Xicoy

Reflexió subterrània #5

Fem veure que ens encanta Internet però en despotriquem a les seves esquenes. O viceversa.

Reflexió subterrània #4

Recorda amb elegant nostàlgia el temps quan buscaves amb Yahoo i publicaves amb Geocities.

Reflexió subterrània #3

Descontextualitza versos dels Beatles i seràs modern.