El divendres, quan arribo a casa a les dues em trobo un e-mail de ma mare convidant-me a fer un blog. Un altre! Tot i així, m’encanta la idea. La meva primera aportació són unes línies que vaig anotar, fent al·lusió a Neruda i Sabina, a la meva llibreta (per enveja de l’Ausiàs) a la meva llibreta ahir al metro:
El viento de la noche gira en el cielo y canta. Y ya es día. Las ventanas se abren solas. La puerta de la entrada no deja de dar golpes; el viento quiere que le abramos. Salgo a la calle y un balcón vomita trozos afilados de cristal sobre los peatones. El metro ya sólo está abierto a los viejos conocidos ya que la señal que lo identificaba ha volado y ha sido atropellada por diversos coches. Pongamos que hablo de Barcelona.
Sortint del metro, amb la meva llibreta ja a la butxaca, em trobo això:
- Parada d’autobús i el sostre corresponent a la pl. Kennedy
És una imatge tragicòmica. Com el vent, tan inspirador i perillós. Aquest matí, abans d’escriure la meva primera entrada a Hansel y Gretel. La fábrica de microrrelatos, em trobo que l’Albert ens sorprèn amb un nou vídeo. M’agrada el vent, a pesar dels trossos de vidre que cauen en la meva direcció. Crec que també li agradava al meu amic Richard Wagner.
Em dic João 
25 gener 2009 a les 18:55 |
de tots els elements, el vent, en petites dosis, és el meu preferit.
quan es converteix en assasí i devastador, em cau més gordo… però no puc evitar mirarme’l amb carinyo.
Un bloc més a seguir, Hansel y Gretel!
25 gener 2009 a les 23:31 |
el vent va arrancar d’arrel un arbre molt gran del pati de la meva escola de primària, trencant la barana i tota la pesca… un trosset d’infància “gone with the wind”. encara no sé segur si m’agrada el vent…
25 gener 2009 a les 23:37 |
La veritat és que això em sembla més dur que no la gent que ha tingut el cotxe aixafat per un. Serà aquest interès literari… en la teva desgràcia en aquest cas. Ara em sento culpable. Em perdonaràs?
26 gener 2009 a les 10:29 |