La caixa

És una veritat universalment coneguda el fet que no he tingut infància. De fet, sempre he fet qüestió de fer-ho saber. Mai he estat un super ni tampoc he vist Sylvan. D’acord, aquest són trets característics d’una infantesa catalana, i és comprensible que no els hagi viscut. En tot cas, sempre he fet massa vida entre adults. Ahir em deia una amiga de ma mare: “sempre has preferit els vells, ara queda’t amb nosaltres fins el final”. Li vaig preguntar si era conscient de quin era el Final i va riure, però això no ve al cas.

Fa 8 anys i quasi dos mesos vaig sortir de la casa des d’on escric (ca la iaia), a un dels primers edificis de Brasília (que deu ser de la mateixa quinta de la majoria d’edificis barcelonins) i vaig deixar un caixa amb coses per obrir quan tornés, al cap d’un any i pico. Resulta que és l’any i pico més llarg de la història. Ja deia Einstein que això del temps era relatiu. Total, que el dia de la tornada no arriba, però la meva àvia ja no pot més amb el pis ple de caixes i, després de setmanes d’insistència, he obert la meva. Sí, això és el que sembla, un petit post nostàlgic i autobiogràfic.

La caixa és la típica caixa de cartró. Als costats té estampat el logo de l’empresa de trasllats (cosa que no entenc, si al cap i a la fi no vam enviar res a través de l’Atlàntic). Estava tancada amb cinta adhesiva d’aquella marró i gruixuda, que costa tant de posar, però com estava massa plena com per tancar bé, tenía també una bossa d’escombraries per sobre. Doncs allà, a aquella caixa, hi havia vestigis d’una possible infantesa.

La meva primera troballa ha estat la llibreta del mig cinquè que vaig fer abans de marxar. A la portada un quadre d’una famosa pintora antropòfaga (no és que ho fos ell, sinó que ho eren els motius que pintava) brasilera. La llibreta, quasi en blanc, deixa patent la meva mandra per escriure. A aquesta mandra fa referència una avaluació de quart, on la professora es queixa de la meva mandra per les produccions textuals “a pesar d’haver mostrat produccions creatives i qüestionadores”, paraula que m’ha sorprès. La veritat és que m’he trobat un text fet amb un company força absurd, que incloïa “el pintxo li va a en pantxo…”, símptoma de les poques classes de català. També estan els treballs. Hi havia una fitxa de lectura de Les 20.000 llegües del viatge submarí. Cito:

[…] el llenguatge empleat no és massa adequat, doncs és necessari tenir un bon coneixement del tipus què són llegües.

o

La traducció de l’obra de Jules Verne per Lauro S. Blandy ha estat molt ben feta.

Aquesta última m’ha semblat una manera extremadament snob i picaresca d’omplir espai, força graciosa. Per altra banda m’he sentit orgullós de veure que a cinquè no tenia cap problema en dir que un llibre em provocava somnolència i explicar-ne el perquè. Vaja, que tinc un molt bé de la fitxa i encara avui n’estic orgullós. La veritat és que he recordat perfectament quan el llegia, assegut al terra de l’habitació, a una casa fantàstica a on vivíem.

Tot sigui dit que les influències eren bones, m’he trobat un llibre infantil de l’Italo Calvino i un altre, encisador, de l’Umberto Eco, sobre un general i la guerra atòmica. Però no us penseu tampoc que vivia només entre les lletres, també hi és la meva col·lecció de monedes del món, la majoria europees i ja fora de circulació (ves per on, que ens fem grans…), un dels meus dos jocs de la GameBoy, 172 en 1, que si es va quedar aquí és perquè no el feia servir, i fins i tot la base d’una nina de la Tempesta dels X-Men, la de la pel·lícula, s’entén, que amb les seves formes sumptuoses encisava aquell pre-adolescent de 10 o 11 anys.

He patit també un petit episodi de xafarderia. M’he trobat una carpeta negra que deia, “carpeta personal, si us plau, no obrir”. Al costat hi ha les meves incials, però no tinc cap dubte que la persona que va escriure allò ja no sóc jo. Però com tampoc existeix, ja, m’he pres la llibertat i m’he posat a investigar. A dins hi havia una sèrie (tres fulls) de còmics. Amb una història curta i tota una sèrie de personatges, que constaven dibuixats i caracteritzats en un full a part. Al primer capítol sortia un diari personal parlant, una dona que representava la bibliotecària de la meva escola (era una dona amb els cabells rapats, cosa que em va sobtar al primer moment) i una que s’assemblava massa sospitosament a la meva àvia.

Finalment em trobo una caixa de vellut, com si fos l’estoig d’una joia. Vellut blau, amb brodats daurats. Mantinc la intriga però al primer cop d’ull ja sabia de què es tractava. A l’interior un àlbum de fotos del mateix material, amb una placa metàl·lica amb el meu nom gravat; l’àlbum de la meva graduació d’un parvulari. Comença amb una carta de la directora a la qual em parla de les meves ànsies per aprendre a llegir i el fet de finalment aconseguir-ho, tot i que no estic segur que no fos un text estàndard. A les fotos sóc l’únic que mai surt normal; sempre fent cares rares. Als retrats es veu el cabell tort, tallat per ma mare. Recordo la meva novieta, una noia rossa anomenada Barbara, un grup de companys que em marginaven per no portar ulleres i dos germans bessons, que xuclaven la sang de les ferides, i també s’ho feien l’un a l’altre.

I per acabar, no puc oblidar un dia que a classe vam compartir mostres d’afecte per escrit. Tinc molts “vals d’amistat” i un full que diu “ets guai, menys quan ets aquella cosa”. Em queda el dubte de què era aquella cosa i si m’hi he convertit del tot. A part d’això, és tronxant…

Aquest és, en una caixa de cartró, arrugada i plena de pols, el relat de la possible infantesa de João França, llavors conegut com João Miguel F. Amaral, i no hi ha gaire més, a no ser que decideixi novel·lar-ho…

Etiquetes: , ,

3 Respostes to “La caixa”

  1. mkazumi Says:

    m’has alegrat el matí, perquè m’estava avorrint molt

  2. Albert Lloreta Says:

    veus? t’ho has fet tu sol, sense amelie pel mig…
    (el highlight és quan rajes de Jules Verne)

  3. Mariona Illa Says:

    “ets guai, menys quan ets aquella cosa”.

    Versió Mariona: “Ets guay quan ets aquella cosa”🙂

    Avui t’he conegut una mica més!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: